Per fi la pluja …

A les escorrialles d’agost, calorós de mena, sequera extrema, incendis... les fons de la vila brollaven en dificultat arrossega’n altes concentracions de minerals i bacteris nocius dels seus sediments. 

Tot l’estiu amb 

un sol que esberlava les pedres, sense cap núvol que dones treva. Els rostolls marrons i ressecs dels marges de la riera sols s’albiraven un recés en el cap vespre i la rosada de la matinada.

En la vigília les mosques amb el seu nerviosisme delataven un canvi de temps i les formigues febrilment anaven traslladant grans de sorra en les boques dels nius, donat forma de crater, he sentit el so estrident inconfundible d’un grup de albellerols.

Amb aquestes senyals i sense fer cas de les indicacions del frare del bastó hom albirava un canvi de temps.

Per fi avui s’aixecà un nou dia ennuvolat, rafegues de vent tot feia predir que arribaria la tan desitjada pluja. De cop cap al migdia a començat a caure quatre gotes que en estavellar-se al terra assedegat, feien un cèrcol i al poc s’evaporava.


S´inteficat la puja , una soroll que tenia oblidada, he prest atenció a escoltar aquesta freqüència, el so monòton. que sols el trencava el pas d’un cotxe...

Aquest so de la pluja caient , dona sensació de calma i serenitat, la olor de la terra mullada a fet rememorar quelcom d’ignot i atàvic. Els colors han canviat ara son mes lluents i nets.

La llum filtrada per el núvols grisos, la fresa de la pluja, la temperatura agradable, les olors m’ha fet recordar quant hom era canalla en acabat de ploure anàvem a cercar cargols.

El ruixat a durat poc, sols a donat per netejar els carrers, quantes coses porta la pluja, quant falta que fa, mal averany l’agost que no plogui.

Però per fi la pluja...