No se discute que hoy la vida ya no nos trata como hace tiempo.
Nadie se anima a desmentir que el aire duele y así es vivir.
Parece cruda la realidad aunque rato que nos cocimos.
No se que fuego hoy nos prendió que ni mi llanto nos apagó.
Nos tocan manos, de aquí y de allá somos la masa de este poder.
que crea cosas sin entender el dolor grita al parecer.
Oídos sordos hay por demás oíd mortales una vez mas el grito sagrado no es de mentira es el rugido de nuestra ira.
El pueblo marcha solo en silencio el grito es bajo, pero lo siento
Las coronitas algo se asustan tiemblan las joyas de sus gargantas.
Sudan temor por la venganza el hambre tiene siempre revancha.
Se ven sus ojos tan vacilantes su puño aprieta solo con guantes.
Ya no me creo esos discursos que me dibujan algún futuro hablan de brillo hasta en lo oscuro vuelan caretas sin disimulo
Su talla es grande pa'l protocolo con su ternura en leche en polvo.
Siempre nos miran pero sin ojos yo veo el límite de los enojos
Con su gran mano te da caricias y con las otras te acuchillan
Lo que no saben que nuestro cuerpo acostumbrado a los tropiezos ha construido nuevos cimientos que se preparen, no es puro cuento.
No se discute que hoy la vida ya no nos trata como hace tiempo...

No es discuteix que avui la vida ja no ens tracta com fa temps.
Ningú s'anima a desmentir que l'aire fa mal i així és viure.
Sembla crua la realitat encara estona que ens vam coure.
No se que foc avui ens va calar que ni el meu plor ens va apagar.
Ens toquen mans, d'aquí i d'allà som la massa d'aquest poder
que crea coses sense entendre el dolor crida pel que sembla.
Fer cas hi ha per altres escolteu mortals una vegada mes el crit sagrat no és de mentida és el rugit de la nostra ira.
El poble marxa només en silenci el crit és baix, però ho sento.
Les coronitas alguna cosa s'espanten tremolen les joies de les seves goles.
Sudan temor per la venjança la fam té sempre revenja.
Es veuen els seus ulls tan vacil·lants seu puny estreny només amb guants.
Ja no em crec aquests discursos que em dibuixen algun futur parlen de brillantor fins a la fosca volen caretes sense dissimular.
La seva talla és gran pa'l protocol amb la seva tendresa en llet en pols.
Sempre ens miren però sense ulls jo veig el límit dels enutjos.
Amb la seva gran mà et dóna carícies i amb les altres et apunyalen.
El que no saben que el nostre cos acostumat a les ensopegades ha construït nous fonaments que es preparin, no és pur conte.
No es discuteix que avui la vida ja no ens tracta com fa temps...