Querida primavera,
Siento comunicarte que me he independizado de ti. Acabas de llegar y estoy especialmente contento, me agrada tu presencia. Pero en realidad para ser un soldado de mi deseo a mí me dan igual las condiciones climatológicas. Yo no vivo doblegado a los días grises, ni a los días con sol, vivo doblegado a mi deseo. Si quiero puedo.
Es que, es que, es que... A veces uno pone de excusa el cambio de estaciones: en verano, el calor; en invierno, el frío; justificaciones exteriores para no hacer nada. Desde que se descubrió el psicoanálisis ya no tiene sentido pensar que el ser humano es como una máquina que responde a estímulos exteriores automáticamente. ¿De dónde puede venir entonces la energía que nos mueve? A mí, tú me llegas al corazón cuando tengo proyectos, cuando las relaciones marchan bien, cuando me siento satisfecho con mi trabajo. Soy algo más que un cacho de carne que se pudre, soy mis compromisos, y mis pactos son los que dan forma a mis días. Generalmente no dependo del color de los días.
Muchas personas cuando cambia la luz, la hora, de trabajo, de jefe…se encuentran tristes y no saben por qué. La mayoría de los alérgicos dicen que no soportan el polen, ni los ácaros, dicen que les mata los cambios. ¿Qué hay de común en todo esto? La palabra cambio. Que las cosas cambien, implica al menos tres cosas: que algo ha finalizado, que algo va a comenzar y que las cosas son perecederas. Esto puede ser una explicación de porqué nos cuestan tanto los cambios. Los finales son mal soportados porque simbólicamente recuerdan a nuestra propia muerte. Sin embargo, es necesario que algo finalice para que algo nuevo comience. Por otro lado todo lo nuevo está bajo el dominio de la incertidumbre, lo nuevo es incierto y no seguro. Y eso al sujeto le produce zozobra.
Te amo tanto, primavera, como puedo amar al otoño. Yo no hago ascos a casi nada. Hay pájaros cantando, flores germinando, polen… pero eso a mí no me mata. En realidad yo amo lo nuevo, lo diferente. No siempre estoy tan contenta como hoy. Hay días que a mí también me ataca la tristeza. Hay días en que no puedo amar lo efímero. Aunque amar lo perecedero es amar al ser humano, al humano mortal. La adolescencia, la adultez, el encuentro de ayer con mi pareja, mi amiga María, las compras con mi madre, las llamadas de teléfono…todo muere en el instante de la separación, pero hay que poder amar la separación para que haya nuevo encuentro.
Un beso, primavera. , me gusta que vengas a visitarnos.

Estimada primavera,
Sento comunicar-te que m'he independitzat de tu. Acabes d'arribar i estic especialment content, m'agrada la teva presència. Però en realitat per ser un soldat del meu desig a mi em donen igual les condicions climatològiques. Jo no visc doblegat als dies grisos, ni als dies amb sol, viu doblegat al meu desig. Si vull puc.
És que, és que, és que ... De vegades un posa d'excusa el canvi d'estacions: a l'estiu, la calor; a l'hivern, el fred; justificacions exteriors per no fer res. Des que es va descobrir la psicoanàlisi ja no té sentit pensar que l'ésser humà és com una màquina que respon a estímuls exteriors automàticament. D'on pot venir llavors l'energia que ens mou? A mi, tu em arribes al cor quan tinc projectes, quan les relacions marxen bé, quan em sento satisfet amb el meu treball. Sóc una cosa més que un tros de carn que es podreix, sóc meus compromisos, i els meus pactes són els que donen forma als meus dies. Generalment no depenc del color dels dies.
Moltes persones quan canvia la llum, l'hora, de treball, de cap ... es troben tristos i no saben per què. La majoria dels al·lèrgics diuen que no suporten el pol·len, ni els àcars, diuen que els mata els canvis. Què hi ha de comú en tot això? La paraula canvi. Que les coses canviïn, implica almenys tres coses: que alguna cosa ha finalitzat, que alguna cosa va a començar i que les coses són peribles. Això pot ser una explicació de perquè ens costen tant els canvis. Els finals són mal suportats perquè simbòlicament recorden a la nostra pròpia mort. No obstant això, cal que alguna cosa finalitzi perquè alguna cosa nova comenci. D'altra banda tot el nou està sota el domini de la incertesa, el nou és incert i no segur. I això al subjecte li produeix angoixa.
T'estimo tant, primavera, com puc estimar a la tardor. Jo no faig fàstics a gairebé res. Hi ha ocells cantant, flors germinant, pol·len ... però això a mi no em mata. En realitat jo estimo el nou, que és diferent. No sempre estic tan contenta com avui. Hi ha dies que a mi també em ataca la tristesa. Hi ha dies que no puc estimar l'efímer. Encara que estimar el perible és estimar l'ésser humà, l'humà mortal. L'adolescència, l'adultesa, la trobada d'ahir amb la meva parella, la meva amiga Maria, les compres amb la meva mare, les trucades de telèfon ... tot mor en l'instant de la separació, però cal poder estimar la separació perquè hi hagi nova trobada .
Un petó, primavera. , M'agrada que vinguis a visitar-nos.